Els Visas

DIJOUS, 28 DE NOVEMBRE

Aquest mes de novembre esta resultant molt estrany, entre la recuperació, els dies de pluja i els compromisos familiars, quasi no he pogut sortir a escalar.

I acabant-se el mes cal aprofitar totes les oportunitats que surtin.

Com que no puc sortir el dimecres com és normal, demano qui pot sortir el dijous i per sort el Manel si que esta disponible........ uff creia que passaria una nova setmana sense sortir.

Li deixi l’opció d’escollir zona a ell i em proposa anar a Malanyeu, bona pensada per a dies no gaire fins meteorològicament parlant.

Ens trobem a Monistrol i mentre anem al Rosal per esmorzar anem perfilant el nostre objectiu.

El Manel diu que no hi ha escalat gaire a Malanyeu i aprofito per proposar-li una via que tinc ganes de fer, La Maria de ca l’Anglada.

Arribats al pàrquing encara tenim la paret a l’ombra, però el sol ja comença a guanyar terreny. Quan som a peu de via ja ens toca el sol.

La primera tirada me la ofereix i començo l’escalada, tinc assegurances per tot arreu, a l’esquerra parabolts i a la dreta dues línies de ponts de roca. Nosaltres agafem la línea del mig que va tendència al centre de la placa. Teòricament la tirada fa cinquanta metres però als trenta veig que m’estic quedant sense cintes i decideixo aturar-me a una reunió penjada que crec que es de la via “El recipiente del pecado”.

La segona tirada la fem fins la reunió on tenia que haver arribat a la primera. Aquestes dues tirades son mantingudes i verticals i tot i que estan assegurades amb molts ponts de roca, molts d’ells ja comencen a estar de carreres i poses assegurança per no fer treballar gaire el coco, però segurament una caiguda no l’aguantarà.

La tercera tirada segueix vertical i en un moment determinat no es veuen més ponts de roca, (crec que hem anat molt a la dreta , segons hem vist desprès a la ressenya) hem vist un seguit de parabolts al mig de la placa i com que la nostra no n’hi ha cap hem tirat més a la dreta i agafat un díedre brut que ens ha portat a la reunió (aquest darrer tram , segur que no és de via)

La quarta tirada comença primer per terreny trencat per anar a cercar una placa llisa, amb uns passos força fins , hi ha tres pitons però la corria moltes sigues sagues i em fet reunió sota de mur final en un arbre gran .

D’aquí fins el cim hi ha uns quinze metres de cinquè, però potent.

Una vegada al cim, ens decantem per baixar caminant i com que el cel comença a enterbolir-se , decidim marxar a fer la cervesa.

J. ESTRUCH

DISSABTE, 30 DE NOVEMBRE

El mes novembre ja esta a les acaballes i no es pot dir que hagi sigut molt productiu amb el tema d’escalada , però que hi farem. Cal aprofitar els dies.

Aquesta setmana hem quedat amb el Juan Carlos per sortir i a la conversa va deixar caure una proposta que em va semblar interessant, una via nova a l’Estartit amb una dificultat assumible, la via “Herois de l’1 d’octubre”, que esta a la zona del Cap de la Barra, on totes les vies son molt potents.

(foto treta d'una pagina turistica d'Internet )

La veritat que la idea va semblar-me molt bona i no vaig dubtar ni proposar alternatives, confio amb el seu instint.

La primera visita que vaig fer a la zona va ser fa molts anys amb en Josep Sanchez (en pau descansi) que va portar-me a fer una via , aleshores desconeguda , “la Intrepida sirena”, com que era nova i no teníem més informació varem anar-hi per dalt, però al fer el ràpel, varem baixar per la primera instal·lació que varem trobar i va resultar ser un ràpel de preparació per equipar la futura via “CER L’ESCALA”.

El resultat va ser que tot es trencava als nostres peus i no varem tenir el valor de deixar les cordes del ràpel i varem remuntar-les per tornar a peu pla del cim.

Buscant per el cim i al costat d’un arbre varem trobar la instal·lació bona , però ja havíem passat la nostra dosi de por diària i verm decidir tornar-hi un altre dia.

(Poc desprès varem tornar-hi a fer-la, però aquesta vegada en barca !!!)

Avui hi tornem a la zona, a veure que tal resulta.

L’aproximació és curta i força còmoda, hem aparcat al passeig del port i caminant hem pujat el carrer que ens deixa al cim, aquí comença un GR que ens portaria a L’Escala però que nosaltres deixarem als pocs metres de començar per resseguir el fil de la carena i buscar els ràpels. Cal dir que ha estat entretingut i ens ha costat fins trobar el ràpel que ens interessa amb la pedra sikada i una inscripció que diu “Bros”.

Sincerament, els ràpels espanten !!!. Surts a una paret tallada a plom i amb cent metres sota els teus peus, uufff !!!. Nosaltres per fer-nos els espavilats , hem llepat.

Un primer ràpel fins la reunió 3 de la via Bros, (sense problemes) i un altre fins la reunió 1 i aquí l’hem pifiat (cal seguir les recomanacions dels que coneixen la zona). Nosaltres al voler estalviar-nos un ràpel ens ha costat entrar a la reunió perquè la via desploma i quedes separat de la paret, i al recuperar les cordes no hem pogut recuperar la corda massa ràpid i uns quinze metres d’una d’elles s’ha mullat , (millor fer-ho amb dos ràpels), o passar assegurances si vols pujar per la mateixa via (que no era el nostre cas).

Amb aquest resultat no hem volgut jugar més i ens hem saltat la primera tirada.

La primera tirada es curta i serveix per provar el tacte de la roca i les sensacions, esta ben assegurada amb químics . Hem fet reunió a la primera reunió que hem trobat i així seguir la tònica de la via.

La segona tirada, supera un desplom i seguint les debilitats de la paret va superant panxetes fins la reunió.

La tercera tirada és la tirada que presenta la graduació més alta però el pas més fort està ben protegit i amb un estrep hem superat el problema.

La quarta tirada és com la segona, cal llegir la roca per trobar el millor itinerari amb algun tram on la roca és estranya.

La cinquena és la millor, amb roca molt bona, tot i l’aspecte d’aquesta que sembla que tingui que trencar-se però és molt i molt solida. Un primer tram finet i un darrer en flanqueig molt bonic.

Aquí ja no hem tingut esma per tronar a baixar i fer una altre via. Hem preferit intentar fer una foto de la paret per fer la ressenya, (cosa que tampoc hem aconseguit). Total que hem deixat el material al cotxe i hem anat a celebrar-ho amb una bona cervesa.

J. ESTRUCH

DIMECRES, 04 DE DESEMBRE

Aquesta setmana “pinten bastos” , tan dimecres com dijous ens creuarà una llevantada que complicarà tots els plantejaments que tinguem per anar a escalar.

Però , fidels com som al meteoblue, fem un seguiment de les diferents possibilitats que ens dona i sembla que tenint molta fe amb els pronòstics, podrem escalar si anem a ponent.

Primera part, solucionada, ara tan sols queda trobar companys que vulguin sortir amb aquestes previsions, i finalment sembla que serem quatre.

Un altre dels inconvenients que tenim és trobar el objectiu , però en Joan s’encarrega de solucionar-ho i proposa anar a acabar la via que estan obrint amb l’ Isabel, a Alòs de Balaguer. La meteo sembla que els dona la raó, el temps aguantarà fins la tarda en aquella contrada

Sortim com sempre del Hotel del Bruc, però finalment tan sols serem tres, el quart, s’ho ha pensat millor i no vol arriscar-se a fer una sortida tan sols per esmorzar.

Desprès d’esmorzar a Artesa anem fins el pàrquing de sota la paret i com és lògic no hi ha cap més cotxe, de capsots com nosaltres no n’hi ha gaires més.

Preparem el material i fem la curta aproximació fins la via.

La proposta és que jo faré la via de primer i ells , darrera aniran netejant i fent algun retoc al recorregut.

La primera tirada, un xic bruta, no presenta dificultats excessives, tan sols un pas a mirar per entrar en un díedre, això si, cal anar en compte per no tirar pedres als companys. Els dos problemes els solucionaran els companys, netejant d’herbes i pedres soltes el recorregut, (sort que no hi ha mes personal per sota perquè la pedregada és important).

La segona tirada ja esta més neta, amb una segona reunió un xic incomoda perquè esta en una aresta i no hi ha molt d’espai, però els metres finals de la tirada son molt bonics i força verticals.

La tercera tirada és espectacular, cal seguir el fil de l’aresta fins travessar tota l’agulla, no és difícil però si molt aeri.

La quarta tirada és la que m’ha costat més, primer un mur de roca arrodonida que anem seguint i decantant-nos a l’esquerra per arribar a un esperó on hi ha un parabolt visible des de la reunió. Aquí cal entrar en la canal que hi ha a l’esquerra del esperó. La canal , tot i la neteja que havien fet amb antel.lació esta molt bruta i plena d’herbes, tan que no veus exactament on t’agafes , ni com esta la roca on t’agafes.

Aquí si que han fet un bon treball de neteja i hem passat una bona estona fent de jardiners, amb un resultat força visible.

La següent tirada, comença amb un flanqueig a l’esquerra per creuar una placa vertical i fina, on hi ha un dels “passatges” de la via , desprès un díedre curt que esta barrat per un arbre i finalment una aresta que és el tram final de la via “ cabró de bloc” que varem fer fa un temps, fent reunió al mateix lloc.

Fins aquí arriba la via, però en Joan i jo mateix havíem llegit que el Jordi va sortir de l’agulla per dalt fent un sol ràpel i hem decidit acabar la via com ell i baixar per darrera i així allargar uns metres i fer mes còmoda la baixada.

Baixem caminant i just quan arribem al cotxe, comencen a caure les primeres gotes (en serio) ja que fins aleshores havia fet un parell d’intents sense arribar a mullar-nos.

Fem al camí de tornada a Artesa ja sota un bon ruixat.

Però la cervesa ja no ens la traurà ningú.

J. ESTRUCH

DISSABTE, 7 DE DESEMBRE

Aquesta setmana ja teníem aparaulat de sortir el dissabte, sobretot aquest que hi ha tants dies de festa i tothom aprofita per anar lluny o a esquiar. Tant l’Isabel com jo tenim compromisos i tan sols podem fer-ho el dissabte.

No teníem clar l’objectiu, però al Sud donen bon temps i nosaltres tenim un petit objectiu pendent de la darrera visita. La “Directa almendrados” que l’ Isabel volia fer i que jo la vaig convèncer per fer la “Suspiros almendrados” i de fet tan sols podem fer-la aquesta setmana o la vinent perquè entrarem en època de restriccions fins l’estiu.

Aquesta vegada ens ho prenem amb calma, sortida a les vuit i aturada a esmorzar sobre les nou. Desprès mitja horeta més de cotxe i ja estem al pàrquing.

L’aproximació, sense les preses ni la pressió de l’altre dia perquè hi havia molta gent i no volíem perdre la via ens ha resultat suau i tranquil·la.

Aviat hem trobat el peu de via, ben senyalitzat amb una fita i un pal clavat.

Fem una primera tirada de cinquanta metres molt fàcil.

La segona la fem de trenta metres, també igual de fàcil i la tercera de vint metres, aquesta també és fàcil però la roca no es tan bona i la paret comença a redreçar-se.

La quarta tirada és la més potent de la via, molt ben assegurada que et permet forçar en lliure fins que puguis, nosaltres hem forçat fins sota un desplom amb passatges de fins a cinquè superior però amb les assegurances molt juntes.

Sota el desplom hi ha un parell de passatges molt forts que millor fer-los amb estrep i superats aquests uns cinc metres ens separen de la reunió.

La cinquena tirada és un díedre vertical però ben assegurat. Les assegurances demanen pujar per la paret de la dreta però si segueixes el díedre , sense entrar-hi dins et permet assegurar-te be i és còmode de pujar.

Aquest diedre ens deixa sobre la feixa i ara tan sols resta fer la darrera tirada que ja varem fer . Aquesta vegada me’l demano jo perquè va agradar-me molt la primera vegada que vaig fer-lo i ara vull provar-lo de primer.

Segons la ressenya és una tirada de cinquè grau, però hi ha un pas a uns deu metres de la reunió que és un xic més fort. La resta de la tirada, una disfrutada bestial !!! amb roca de primera , vertical i amb cigronets que recorden les agulles de Montserrat. Molt bona tirada !!!!.

Aquí s’acaba la via i podríem rapelar-la però preferim baixar pels ràpels del coll i anar a mirar unes vies obertes per la zona més propera.

Hem vist les dues vies que sabia que hi havia , mes una tercera que no tenia controlada i que no se el nom.

Però aviat ens tocarà l’ombra i comença a fer fred i decidim acabar el dia de forma més agradable. Anem al bar Grau d’ Horta per fer una bona cervesa i agafar ànims per tornar a casa.

J. ESTRUCH

DIJOUS, 12 DE DESEMBRE

Avui hem quedat aviat amb l’Isabel tot i que tenim intenció de quedar-nos per Montserrat, per tema d’horaris, però veient el temps que fa fora al carrer decidim allargar la sobretaula.

Tot i així al sortir encara fa molt vent i una sensació de fred molt forta.

Decidim que lo millor serà quedar-nos per la zona baixa i arrecerada del vent.

L’ Isabel proposa una via dels germans Massó, "Raó de ser ", que ella ja ha fet i va agradar-li , i tot i ser curta pot emplenar-nos el dia.

L’aproximació , pel camí dels francesos es fa bé, tot i estar el camí força erosionat i abans de fer les pujades fortes, ja ens desviem per anar a cercar el peu de via.

No hi ha camí definit tan sols seguir un rastre de senglar amb direcció a la paret.

La primera tirada comença suau i a protegir fins trobar un pitó en un canvi d’aresta que és on hi ha el pas més difícil de la via, la roca, molt bona i vertical i les assegurances justes. És una tirada per a gaudir-la.

La segona tirada, va tota ella de flanqueig a la dreta, està assegurada amb un pont de roca , un pitó i un espit, (l’Isabel creu que ha volat un pitó) per trobar-li una pega,(que no la té), hi faltaria una assegurança a la placa d’entrada a la reunió perquè tot i no ser difícil una caiguda t’envia al hospital segur, ja que la darrera assegurança esta a l’altre paret. La reunió també l’he trobat pobre, tot i ser un arbre ben arrelat.

La tercera tirada supera un díedre per la seva paret dreta fins que aquest es posa molt vertical i amb roca dolenta, aleshores trobarem un pitó que assenyala el començament d’un flanqueig a l’esquerra per la placa fins a sortir a l’aresta cimera i fer reunió en uns arbres.

Teòricament aquí s’acaba la via però cal anar a cercar el ràpel en un pi que hi ha uns vint metres més enllà i carenejar per una cornisa amb no gaire bona roca , (nosaltres hem carenejat encordats).

D’aquí al terra , un ràpel de trenta metres ens deixa a prop del peu de via.

Mentre fèiem la via, esbrinàvem la possibilitat de allargar el dia amb una nova escalada, però el vent gelat que ens ha rebut a la carena ens ha fet repensar-ho.

Hi ha més dies que llonganisses per sortir a escalar i decidim anar a fer la cervesa al Bruc.

J. ESTRUCH

DIUMENGE, 15 DE DESEMBRE

Aquesta setmana tornem a baixar als Ports.

A principi de setmana havíem parlat amb l’Isabel de trobar-nos amb la colla de Vilafranca amb els que no coincidim des de Marroc, és que ja tenim mono de sentir les seves bestieses , je ,je.

Amb les propostes tenim dos llocs en dansa, pujar a Oliana o baixar als Ports, però tenint present que diumenge serà el darrer dia que es podrà escalar a la Gronsa Central, on encara tenim feina pendent, la opció és obvia.

Finalment serem cinc, l’Isabel, en Pere, l’Angel, el Benjamí i jo.

A les nou i mitja estem a Horta fent un bon esmorzar i d’allà directes al pàrquing on deixarem el cotxe. Avui no hi ha ningú!!!.

Tenim dues vies com a objectiu, no les teníem controlades ni l’Isabel ni jo, però un dia furgant per Internet vaig trobar les ressenyes. Son les vies “Utinghami el rei de la boira” i “El somriure del yeti” i ara resulta que la colla de Vilafranca ja les ha fet i tot.

Tot i així decideixen venir per fer una variant que han vist en una d’elles.

Fem dues cordades, i l’Isabel i jo mantenim la nostra i ens decidim per començar per la primera “Utinghami el rei de la boira”. D’aquesta tenim controlada la dificultat per tirada i els metres encara que aquesta darrera dada no es correspon amb les tirades que hem fet.

La primera tirada no hem sabut trobar la reunió i hem arribat directament a la segona reunió, sortint uns metres a l’encop, aprofitant que no es gaire difícil.

La segona tirada és la més difícil, sobretot els primers metres, i on cal sortir amb decisió esperant trobar assegurances perquè moltes no es veuen. Aquesta tirada es curta.

La tercera, va acostant-se al díedre que tenim a la dreta però sense arribar a entrar-hi fins que no arribes a la reunió.

La quarta tirada, ja sobre la feixa, segueix la mateixa tònica, supera un díedre però sense apropar-se gaire, sempre per la placa de la dreta.

Mentre preparem els ràpels del coll, arriben els companys i axó ens ajuda a accelerar la baixada permetent-nos fer una segona via.

Aquesta vegada fem canvi de cromos, nosaltres anem a fer la via “El somriure del yeti” i ells es posen a la “Utinghami”.

Aquesta segona via, ens costa un xic de localitzar i comencem per la variant que han fet ells, per a mitja tirada desviar-nos a la que volem fer. (Les primeres assegurances de la nostra via no les hem localitzat) . Hem fet reunió a un deu metres per sota , a la reunió de la variant.

La segona tirada si que hem trobat el recorregut adequat i hem arribat a la reunió sense problemes.

La tercera reunió segueix un díedre però tampoc acaba d’entra-hi tan sols en algun punt s’hi acosta però sempre va per la placa de l’esquerra, hi ha algun passatge a controlar on la roca és més aviat mantega, però la majoria de recorregut és roca molt bona.

La reunió esta just al final del díedre i ens caldrà fer una curta tirada per la feixa per arribar al peu de la següent tirada.

La cinquena tirada és de navegació per cercar la millor roca encara que en algun punt no ho aconsegueix, però el tram final és bonic i amb força aire entre les assegurances.

Cal dir que de les cinc vies que he fet en aquesta paret, la millor tirada de totes , (i a molta distancia) és la darrera tirada de les vies “Suspiros almendrados” i “directa almendrados”. Personalment una de les millors tirades de la zona.

Acabada l’activitat hem volgut fer una cervesa en el camí de tornada però no hem trobat res obert fins quasi Tarragona. Axó si no l’hem perdonat.

J. ESTRUCH

DIMECRES, 18 DE DESEMBRE

Avui el que cal és passar l’estona escalant abans del plat fort del dia que serà el dinar que farem desprès.

Desprès de confirmar la nostra assistència al dinar , ens trobem el Joan , el Manel i jo per anar a estirar les cames i fer gana per dinar.

És una tasca difícil perquè totes les vies que reuneixen les condicions d’accessibles per avui , estaran copades per un munt de cordades, totes amb el mateix objectiu, fer gana per dinar i acabar aviat per no perdre’ns el dinar.

Nosaltres ens decidim per la via “Esperons de fra Gari” i hem escollit bé perquè a la veïna “L’avi Joan” hi ha un munt de cordades i a la nostre cap.

Tots tres ja l’hem fet, però és una oportunitat per fer metres sense complicar-nos la vida.

Això si , aquesta vegada ens hem deixat la darrera tirada sense fer per por d’arribar tard al dinar.

La jugada ha sortir rodona, hem escalat, hem fet la cervesa de rigor i hem dinat rodejats d’un munt de companys

J. ESTRUCH

DIUMENGE, 22 DE DESEMBRE

Fa un temps fent una batuda per Internet vaig trobar una ressenya que va cridar-me l’atenció, però no era el moment d’anar-hi i va quedar a la llista de pendents per a dies més propicis.

Aquesta setmana hem quedat amb la gent de Vilafranca per sortir junts i els proposo anar-hi perquè sembla que el mal temps respectarà la zona.

Teòricament serem quatre i podrem fer dues cordades, serem en Pere, l’Angel, l’Isabel i jo, però a darrera hora s,han apuntat el Sergi i el Benjamí o sigui que serem sis, cap problema, dues cordades de tres i amunt.

A les 8 ens trobem a Jorba per deixar un cotxe, ja que al Benjami el trobarem a Pons.

D’allà directes al bar Marisol d’Oliana per fer un bon esmorzar i desprès directes a peu de paret.

Tot i que la via queda més a la dreta , decidim pujar per l’aproximació de les vies “Sol de motjanit” i “Powanne ficcion” i flanquejar per sota la paret, però trobar el peu de via no ha estat facil, de fet crec que hem fet una variant més a l’esquerra del que tocava.

Ens sembla lògic pujar per una placa neta, però en dues tirades no hem trobat rastre de pas, però com que és factible anem pujant i ja flanquejarem a la dreta pel peu de paret superior.

Aquestes dues primeres tirades son fàcils però exposades, tan sols hem posat un parell de flotants i un matoll amb una dificultat baixa, un quart grau, però amb roca crostosa que li dona un xic d’exposició. Les reunions en arbres.

La tercera tirada , igual que amb la via del “Paca”, llarg flanqueig a la dreta per anar a cercar el peu de la fissura que ens durà al cim. Pocs metres abans d’arribar a la reunió, aquesta si que esta muntada amb dos parabolts i un burí, hem vist un seguit d’assegurances que pugen per una placa sota nostre i a peu de placa una reunió. (per això he marcat amb verd el possible itinerari de la via, que no hem fet).

Ara si que estem en el bon camí, el terra esta moll, més ben dit xop, de la pluja de la nit, però la via tan sols toca mullena en algun punt.

La quarta tirada, comença amb un pas d’estreps per sortir en lliure per una fissura ample i sortir a la dreta d’aquesta per tornar a agafar burins fins la reunió, la roca en el tram de lliure és dolenta, més aviat és terra, però com puges per oposició aquesta s’aguanta bé. Desprès burils quasi fins la reunió. Amb un camalot del numero tres queda la tirada ben assegurada.

La cinquena tirada és molt vertical, tota ella amb artificial i tan sols en un passatge ens ha calgut posar un camalot del numero dos. L’entrada a la reunió és trencada i la reunió força penjada. Gens còmoda per anar-hi sis persones.

La sisena tirada, és la que més m’agrada’t, comença amb artificial però a mig recorregut hi ha un tram que cal protegir amb camalots mitjans, crec que hem posat un 0,75, l’1 i un alien vermell. La reunió en una placa sota una gran fissura visible des del parquing.

La setena tirada, d’entrada comença interessant amb lliure fins quasi mitja tirada on hi ha un pont de roca amb una baga, per sobre la roca es converteix en no se que, cau tot , i encara no se com s’aguanten els burils, de fet hi ha algun passatge molt llarg que et fa suar per deixar la “seguretat” del buri.

La darrera assegurança de la via és un parabolt amb una anella i just sobre la carena hi ha la reunió.

En aquesta tirada ens ha agafat una barrufada que s’ha escapat del Pirinieu i fa un fred que pela. No tenim clar que fer i finalment ens decidim per acabar de pujar fins la creu del cim, amb tot moll i regalimant aigua arreu.

Per arribar al cim hi ha un ressalt vertical equipat amb una corda fixa, que avui no hem dubtat en fer servir.

Recordo que la vegada que vaig fer la Powanne Ficcion” varem voler tornar per darrera i va ser un calvari. Avui amb el camí de descens de la nova ferrada , ha estat una passejada equipada.

Una vegada al coll i veient que el camí esta molt moll i relliscós , hem decidit baixar per la ferrada, en lloc de fer les travesses típiques de la baixada normal.

Masses complicacions per un dia tant curt, però hem aconseguit fer la via i ja la tenim tatxada.

De baixada la cervesa tipica, aquesta vegada a la benzinera d’Oliana.

J. ESTRUCH

DIUMENGE, 29 DE DESEMBRE

Avui , si que definitivament és el darrer dia d’escalada d’aquest any.

Sortim tres companys i a darrera hora s’apunta un quart, millor perquè així podrem fer dues cordades. Serem en Pere, l’Isabel, el Benjamí i jo.

Inicialment va sorgir la idea d’anar als “Picons d’Auberó”, però l’ inversió tèrmica que estem patint ens fa dubtar i portem alternatives per no passar el dia sota aquesta boira gebradora.

Hem quedat amb el Benjamí a Balaguer però abans ens aturem a Bellcaire per esmorzar . Una vegada tots reunits enfilem carretera direcció a Ager, esperem que al coll d’Ager podrem decidir el nostre destí.

Al coll com esperàvem veiem un mar de núvols sota nostre però no son tant tancats com creiem i amb rampell decidim intentar la primera opció. Anem als “Picons”.

Una raó de pes ha estat que el Benjamí i en Pere ja coneixen el camí i jo l’única vegada que vaig acostar-me vaig perdrem.

Fent l’aproximació esbrino on varem perdre’ns l’altre vagada, una fita que assenyala el camí no hi era o no la varem saber veure, ara està molt clar.

Referent al temps, sembla que l’hem encertat, no hi ha boira però hi ha una gebrada de por !!!.

Per fi arribem a peu de via, amb algun tram de camí fent el porc senglar, però hi hem arribat i fa solet.

Ens repartim les vies i nosaltres, l’ Isabel i jo, optem per la via “culebra bastarda”. En Pere i el Benjamí per la “genollets de vellut”. Les dues comencen en el mateix lloc i comparteixen principi i final de via.

La via ens ha agradat però és força mantinguda i amb aire entre les assegurances.

La primera tirada comença no gaire agraïda, bruta d’herbes i terra, que juntament amb el tacte de la roca al que no estem acostumats costa d’adaptar-se, però a mesura que vas pujant guanya en aspecte i dona més confiança. En els primers metres he posat un alien per assegurar un passatge llarg amb una caiguda lletja fins el terra

La segona tirada és per mi la millor tirada, , molt vertical, mantinguda i ben assegurada, tan sols he posat un camalot del tres per assegurar un tram. Llàstima que la reunió és incomoda i molt penjada.

La tercera tirada és la que ens ha donat més problemes, d’entrada una placa espectacular on cal anar mirant per trobar el itinerari correcte, molt vertical. A mitja tirada s’ha trencat una presa de peus , per sort en un moment que estava ben agafat i no he caigut per pels, cosa que si he fet en el tram més difícil de la tirada, just quan va a trobar-se amb la veïna “genollets de vallut”.

En lloc d’anar a l’esquerra he optat per tirar recte amunt fins que els braços han dit prou i he volat, per sort net i pocs metres, un bon final d’any !!.

Desprès, ofuscat, he optat per anar més a la dreta i superar un díedre que ha resultat ser la part final de la via “díedre sud” que també acaba a la mateixa reunió.

Cal dir que la tirada és mooolt llarga i les cordes pesen molt en els darrers metres.

La tirada final, de tràmit, segueix la carena final fins arribar al cim.

Una vegada dalt esperem als companys, recollim el material i comencem el descens que és en pla “jabali” per la vessant oposada de la muntanya. No hi ha camí i cal intuïció per trobar el lloc més net, tot fins trobar el camí de pujada i desfer-lo en direcció al cotxe.

Baixant per fer la cervesa , no hem trobat res obert i ens ha calgut aturar-nos a la Panadella , perquè, la cervesa segur que no la perdonem.

J. ESTRUCH

DIMECRES, 01 DE GENER

Aquest any a diferencia d’altres anys, anem per celebrar el Cap d’Any en una casa rural de l’Alt Empordà i m’agradaria començar l’any fent una primera escalada per la zona.

Cercant per Internet i preguntant a companys, vaig esbrinant quina serà la millor opció per anar-hi amb el David (ell escala poc).

Finalment hi ha dues zones que em criden l’atenció, “Can Saliner” i “ Roc Fuirós” tots dos son de caire esportiu però envoltats de misteri perquè no hi ha gaire informació, (o no he sabut trobar-la).

Els darrers dies, estic quasi convençut de la zona escollida, però porto les dues preparades.

El dia 1 acabats de llevar-nos veig que hi ha el cel enteranyinat per la boira i acabo per decidir-me. Anirem a “Roc Fuirós” que tenim a mitja hora de cotxe.

Les úniques notes que tinc de la zona son, una petita ressenya sortida al Vertex 180 i un article publicat a la revista Muntanys per en Kildo Carreté l’any 1990.

Les ressenyes que ens dona aquest article ens permeten arribar-hi sense problemes al Coll d’Ullat.

Cal dir que per arribar-hi , hi ha dues carreteres, una just a la sortida de Le Perthus i una segona urt uns cinc cents metres més enllà seguint la carretera principal (just davant del cementiri), a nosaltres ens ha agradat més aquesta segona que no pas la primera que és molt més humida.

Les indicacions per arribar a la zona, correctes, seguint el camí indicat , al costat de la “guite d’etape” i en plena pujada desviar-nos a la dreta en veure les primeres roques. Nosaltres per investigar hem pujat fins el cim i hem creuat la zona d’Est a Oest per sota i poder situar els diferents sectors.

Sector "DINGO" Sector "ROUND MIDNIGHT"

Cal dir que l’ informació que circula per Internet és correcte, els sectors de sota no estan condicionats i amb equipament vell (hem vist espits no gaire ufanosos) i els peus de via bruts de bardissa, (molt emprenyadora)

Controlada la zona , hem pujat fins els sectors de dalt que estan equipats amb químics.

La primera zona que hem visitat és el “Sector Dingo” on hem trobat unes sis vies que tenen una graduació de quart o cinquè grau. Amb un munt de “descuelgues” per escollir .

Despres hem visitat el sector “Round Midnight” que està just a la dreta on hem tingut temps de fer una via, però que n’hem localitzat unes quatre més.

També al costat hi ha el sector “Mishoko” hi ha varies vies equipades que és veuen interessants.

Donat que hem promès a la família arribar per dinar, deixem la zona i tornem a casa. Encara que l’escalada esportiva no hem fa el pes. Segur que hi tornaré

J. ESTRUCH

DISSABTE, 04 DE GENER

Els que tenim quitxalla petita sabem que aquestes dates son difícils de compaginar amb l’escalada, cal anar a fer moltes comandes amb els reis mags .

Però també tenim clar que cal cercar qualsevol oportunitat per sortir a escalar.

Aquesta setmana aprofitem el mati de dissabte per fer una escapada.

Ens ajuntem quatre, en Ramon, el Joan l’Isabel i jo sense cap objectiu concret. A les vuit trenta al Bruc , ha estat la consigna.

Desprès d’esmorzar ens decantem per anar a la zona del Vermell del Xincarró , més concretament al Timbaler del Bruc.

Una passejada fins a peu de via serveix per entrar en calor i acabar de definir els nostres objectius.

Farem dues cordades, el Joan i en Ramon faran l’Aresta Brucs entrant per l’agulla dels Cartutxos i nosaltres farem la via “Francesc Sardans Fabregas”.

La primera tirada de la via és suau , una rampa que primer és dreta però que poc a poc es va ajaient fins la reunió sota d’un petit sostre.

La segona tirada surt per la dreta per anar a cercar la roca més bona i saltar-nos el barret de la petita agulla enganxada per la que pugem i seguim per un contrafort fins una cubeta on s’ajunten dues parets que formen un díedre.

La tercera tirada és la més potent, segueix una fissura paral·lela al díedre de l’esquerra amb lliure difícil, fins un punt on m’ha calgut fer algun pas de A0 per entrar a una placa vertical però amb molt bona roca que ens deixa al peu de la bola somital.

La quarta tirada comença amb algun pas difícil però amb molt bona roca i puja fins el cim on cal fer reunió en un arbre situat en la vessant posterior de l’agulla.

L’ascensió ha estat ràpida i volem fer més metres. Baixem per la canal que va als Pallers i ens decidim per fer l’aresta bruc del timbal. Una aresta no gaire difícil però amb les assegurances allunyades. Normalment la gent fa “yo –yo” i es despenja de les reunions de les vies d’esportiva que van a la dreta d’aquesta però nosaltres hem volgut sortir per dalt i afegir algun metre més a l’escalada.

Ja tornem a ser dalt i massa aviat per plegar, tornem a baixar i aquesta vegada ens decidim per la via “Africa” al Gerro. Una via que no he fet i que n’havia sentit a parlar.

La via m’agrada’t força, dues tirades amb roca molt bona i una dificultat assumible per no patir.

Acabant aquesta via ens ajuntem amb els companys i anem tots junts a fer un mos al Bruc, i la cervesa per descomptat !!!.

J. ESTRUCH

DIMARTS, 07 DE GENER

Aquesta setmana sortiré en un dia atípic, el dimarts, i no se si trobaré company. Però l’Isabel s’apunta a totes i a més el Joan també pot sortir. Bé aquesta setmana canviem el dimecres pel dimarts.

El Joan proposa anar a la Paret del “Llop Blanc” una paret que m’he mirat moltes vegades però sempre des de la distancia, o quan he escalat a Canalda o quan he anat a buscar bolets per la zona, però sempre amb respecte.

Avui proposa anar a fer una de les clàssiques, la via “ Gran Manitu” i clar, no puc deixar passar l’oportunitat.

La primera parada la fem a Solsona per esmorzar i d’allà directes al lloc on diuen que cal deixar el cotxe.

El Joan , fa molts anys va fer una via veïna però no recorda l’aproximació, caldrà aventurar-nos.

(groc aproximació nostre, vermell l'aproximació bona, verd retorn al cotxe)

Sortint del cotxe anem seguint camins i corriols però agafem la feixa inferior i aviat estem envoltats de bosc tancat que ens fa difícil la progressió. Pujant tarteres i obrint-nos pas per la boscúria , arribem a peu de via, però hem perdut un temps preciós .

El Joan s’apunta la primera tirada, que és segons la ressenya la més difícil, i a fe que ho és, aquesta tirada ens porta força estona perquè cal reforçar-la molt.

De fet quan l’Isabel i jo pugem veiem el perquè de les bufades del Joan, és una tirada potent.

A la reunió mirem dues coses, la següent tirada que tan sols veiem un espit molts metres per sobre i el rellotge que marca una hora massa tardana per poder sortir amb garanties de la paret (no coneixem el terreny , ni la baixada).

Decidim que ja tornarem quan el dia tingui més hores de llum.

De tornada, trobem el camí bo i en poca estona estem al cotxe, i sense esgarrinxar-nos . Ara ja sabem com fer l’aproximació amb tranquil·litat.

Al cotxe, veiem que es tard per fer quelcom llarg però aviat per plegar i decidim anar a la zona de la “Paret de la pluja” . Aquesta paret va ensenyar-me-la en Alarcón un via que anàvem a escalar a Riu Lacó .

A peu de carretera comencen totes les vies i nosaltres en decidim per una de central que resulta ser la via “ Ni plou ni fa sol” una via de tres tirades que ens permet estirar els músculs i fer algun metre.

De tornada ens aturem a Solsona per fer la cervesa de rigor.

J. ESTRUCH

DIUMENGE, 12 DE GENER

Aquesta setmana hem quedat en sortir amb el Guillem, que fa molt temps que no coincidim sempre e escalar amb el teu fill.

De les propostes que fa sembla que la més adient per la temporada que estem es anar a Ager i comencem a preparar la sortida per fer alguna via interessant.

El divendres s’apunta el Juan Carlos i l’Isabel, (molt millor , podrem fer dues cordades). Però a darrera hora l’Isabel no pot afergir-se i serm tres, cap problema.

Quedem com sempre a les set trenta al Bruc i enfilem direcció Bellcaire per esmorzar i acabar de decidir que farem, Allà surten noves propostes i entre elles la via “ Josep, Elena i Oriol”on finalment decidim anar.

Aparquem una vegada superada la pedra que assenyala el camí de baixada i comencem la forta aproximació. Aquesta es curta però pesada i aviat la tenim enllestida.

Mentre ens preparem comencen a caure pedres d’un grup de cabres que tenim sobre nostre, en el bosc penjat que hi ha a l’esquerra de la nostra via i nosaltres comencem a pujar per una fissura a la dreta d’aquest bosc, però mentre comencem a pujar a les cabres els agafa el rampell de creuar la paret i posar-se sobre nostre amb la conseqüent pedregada. A base de fer soroll, i crits aconseguim que les cabres reculin i tornin al bosc on dormien, però segueixen mirant-nos amb recel.

La primera tirada costa de veure els dos espits que hi ha al principi , la roca esta freda i mig trencada i cal progressar amb compte, no és fins el tram final de la tirada que la roca millora.

La segona tirada ja presenta una roca millor, tot i que cal fer un itinerari amb algun flanqueig que no és evident si no fos per les assegurances que assenyalen el camí.

La tercera tirada supera una placa amb roca no gaire bona per anar a l’esquerra per superar uns desploms que tenim sobre i enfilar-se per un díedre fins la reunió.

Fins aquí la roca es mediocre, però en la següent tirada canvia completament, una tirada que algunes ressenyes la graduen de cinquè superior i alguna altre (poques) la graduen de sis a. (personalment crec que és un sis a com una casa, per no dir que quelcom més).

Una placa erosionada ens porta fins un arbre gros i a partir d’aquí un díedre consistent fins la reunió sobre un gendarme a l’esquerra. A mitja tirada he trobat un passatge, especialment difícil que m’ha fos els ploms.

La darrera tirada, graduada com la de sota es veu impressionant però una vegada en solfa ha resultat més fàcil. Una sortida de reunió potent per arribar a la primera assegurança, desprès un flanqueig finat a la dreta per agafar un esperó vertical que no deixarem fins el cim amb passatges aeris .

Una vegada al cim, emprenem el camí de baixada i directes al cotxe i a Ager per anar a fer la cervesa.

J. ESTRUCH

DIMECRES, 15 DE GENER

Aquesta setmana tan sols sortim el Joan i jo i la proposta que va fer-me és prou interessant i còmoda, tot i que una de les propostes ja l’he fet , l’altre és atractiva per ella mateixa.

La proposta és pujar fins Ager i fer la via “ El chico moñon” per desprès arribar-nos fins la paret de Xurulla per fer la via “Ermitaños”.

Per no perdre la costum , ens aturem a Bellcaire per esmorzar, tot i que sabem que el bar Sport esta tancat, però el seu veí , no.

Fa un fred que pela i la boira enganxada al terra, però les prediccions diuen que s’aixecarà i seguim amb els plans establerts.

A mitja carretera de pujada ens creuem amb un camió molt gran que baixa , segur que s’ha perdut, però la sorpresa encara és mes gran al trobar-ne un segon a l’entrada de la pista i veure’n un altre que baixa del coll d’Ares. Estem “mosques” que encara és fa més evident al trobar al creuament de la pista de Colobó amb tot un muntatge.

Un camió triturador que agafa els pins apilats al costat del cami i tot i triturar-los omple un camió molt gran de pellofes de pi. Per descomptat tots dos camions tallen completament la pista.

Esperem una estona i aprofitant un moviment dels camions per condicionar la carga els superem. Per descomptat, a la paret no hi ha ningú perquè no trobem cap cotxe aparcat.

La primera via que fem, “El chico moñon” que està a l’agulla del embut ja l’havia fet, però he vist que han redreçat el recorregut, canviat les assegurances i crec que deixant la segona tirada més obligada que abans.

Una vegada superada aquesta via baixem fins el collet que hi ha a la dreta de l principi de la via Montsiciana i creuem fins la paret de Xurulla per encarar-nos amb la segona via del dia.

Primer ens costa un xic localitzar-la, però una E picada al peu de paret , ens aclareix la situació.

La primera tirada és estranya amb una roca que no sembla gaire solida però que ho és i molt, però els primers metres els fem com si trepitgéssim ous.

La segona , no te historia, cal travessar el bosc penjat per fer reunió al peu de la gran fissura que segueix la tercera tirada. La reunió és en un arbre i tan sols hi ha una baga, però es pot reforçar amb algun flotant.

La tercera tirada, és la tirada de la via, pels màsters, sis c, però nosaltres amb estrep i apurant, jo l’he fet de segon i crec que A1 amb un tram de cinquè, si hagués anat de primer li donaria mig grau més com a mínim.

La quarta tirada, una meravella, no les tenia totes amb mi, segons la ressenya , son 45 metres amb quatre assegurances i amb un tram de cinquè superior.

La veritat que l’he gaudit a tope, pots posar flotants on vulguis i la progressió és molt bonica.

Una vegada acabada la feina, baixem directes al cotxe i anem a Ager per fer la cervesa i i menjar un esparracat de botifarra per agafar forces per tornar a casa.

J. ESTRUCH

DISSABTE, 18 DE GENER

Aquest dissabte estem a les portes d’una onada de fred i mal temps pero tot i no tenir clar on anar decidim sortir.

Finalment a la convocatòria hem quedat quatre companys, el Josep, el Juan Carlos , l’ Isabel i jo. Que m’han deixat la penyora de cercar un lloc on puguem escalar .

De les propostes que he fet, la més adient és baixar fins Castellfollit i fer una escapada de granet en alguna de les seves agulles.

Personalment tan sol hi he escalat , una vegada però ja fa molts anys. Crec que va essent hora de tornar-hi. De la colla , tan sols l’Isabel l’ha visitat i és la que ho te més recent.

La primera parada la fem a L’Espluga de Francolí per esmorzar i acabar de decidir que fem i la segona ja la fem al pàrquing que hi ha per pujar al roc de Ponent.

El nostre objectiu, l’aresta GER , que com a clàssica de la zona mereix una visita.

Per fer aquesta via ens agrupem en dues cordades, davant aniran el Josep i el Juan Carlos i darrera l’ Isabel i jo.

La via , com a clàssica no te gaires dificultats, però la seva fama de bonica és per mèrits propis.

Una via de grau suau però que cal anar trobant i equipant tot i que trobarem alguna assegurança en el recorregut.

Una vegada dalt creuem el cim i baixem per la tartera direcció al cotxe, però amb l’ intenció de posar-nos en una altre via donat que anem be de temps i la meteo ens ha respectat.

A cotxe , ens decidim per anar a fer una altre clàssica, aquesta vegada a la Torre del Moro, la via “Toset Toset”.

Aquesta via ens ha costat un xic més que la primera, sobretot perquè el granet és diferent, amb formes molt més arrodonides.

També a la vista d’algunes ressenyes crec que hem fet alguna variant a la segona tirada i no hem passat per la xemeneia clàssica, sinó per uns esperons que hi ha sobre d’aquesta, (entre aquesta i la via “Alicantropia”). Desprès si que les dades coincideixen amb la via que volíem fer.

La baixada, crec que es més llarga del que diuen les ressenyes, cal pujar fins el cim i baixar per la vessant oposada entre agulles fins a trobar un arbre amb una baga per fer ràpel.

Un ràpel de vint-i-cinc metres ens deixa al principi de la tartera que davallarem fins a trobar el camí de pujada. Desprès tan sols cal desfer-lo per arribar al cotxe.

Arribats al cotxe, tan sols ens resta anar a l’Espluga per fer un mos i una bona cervesa.

Per tornar, hem fet el “primo”. He posat al “·Google Maps” anar al Bruc amb l’ intenció de pujar per l’interior i arribar a la Panadella, però aquest ens ha portat a fer una volta turística per la Catalunya profunda i passant per carreteres que tan sols coneix ella, finalment hem aparegut a Tarrega, uufff !!!.

J. ESTRUCH

DISSABTE, 25 DE GENER

Aquesta setmana tot i que la meteo diu que dissabte no serà gaire bo, decidim sortir. (portem tota la setmana tancats a casa per culpa de la turmenta “Gloria”.

Les conseqüències d’aquesta turmenta son considerables i algunes ens afecten com a escaladors, neu a cotes baixes, carreteres tallades per aigua o esllavissades i un llarg etcètera .

Però nosaltres son tossuts i sempre trobem algun lloc per anar, aquesta vegada en tenim tres possibles objectius, ... Abella, Mont-roig o Vilanova de Meia. La primera la descartem perquè l’ Isabel acaba d’anar-hi . La segona hi ha el perill que caiguin roques al camí d’aproximació, per tant ens decidim per Vilanova que fa molt temps no visitem.

La primera pensada és anar a unes vies noves que ha obert el company Baraldes i que estan acabades de treure del forn.

Finalment hem quedat al Bruc i serem quatre companys, ... l’Isabel, el Josep, en Marc i jo , podrem fer dues cordades.

La primera aturada la fem a Artesa de Segre per esmorzar i desprès directes al pàrquing del Pas Nou. Però allà tenim una sorpresa desagradable, la boira no escampa i les parets estan completament mullades amb regalim per tot arreu i ens replantegem l’objectiu.

Mirant be els itineraris veiem que el sector “Chulo piscinas” esta relativament sec sobretot el pany de paret per on van les vies “Corsarios” i “Pirates” a més en va de perles perquè podrem fer una corada en cada una d’elles.

L’ Isabel i jo ens decantem per la Corsarios, primer escollim per pujar un slab equipat que hi ha sota al sector “La Escuela” i aprofitem la via “Adios muñeca” per pujar fins sota la reunió de la Corsarios.

La primera tirada d’aquesta via és molt i molt bonica, vertical i amb bona presa, també te les assegurances amb aire entre elles, vaja, una tirada per disfrutar.

La segona tirada , tot i que un xic més suau també disposa de passatges bonics.

A la reunió de dalt tenim dues possibilitats, seguir i agafar una via de la segona feixa o baixar rapelant. Però un ventet suau per molt fred , ens treu dels dubtes.

Una vegada a peu de via dubtem que fer i decidim anar a veure les noves vies , però a peu de via ens decantem per anar a fer esportiva a la placa “ Gran slab” on fem dues vies.

Els companys també han acabat les seves vies i ens esperen al cotxe. Ja en tenim prou per avui i baixem a Vilanova per refer-nos del fred amb una bona cervesa.

Sembla mentida, amb la de vegades que he anat a Vilanova i en aquest sector tan sols havia fet una via, segur que aviat tornarem.

J. ESTRUCH

DIMECRES , 29 DE GENER

Aquest dimecres tenim dues propostes sobre la taula , les dues interesants, però estem pendents de saber quanta gent serem per acabar de decidir.

Finalment som cinc, l’Isabel, el Toti, el Manel, el Joan i jo.

Decidim anar a Vilanova, tot i que l’Isabel i jo ja vàrem ser hi la setmana passada. Aquesta vegada anem directes a fer les darreres vies obertes al Pas Nou.

Quedem com sempre al Bruc i anem a esmorzar a Artesa, on acabem de definir que farem.

En Manel i en Toti faran una cordada i nosaltres tres una altre. Nosaltres escollim fer primer la via “ A dues mans” i després la via “ Diedre de reflexió”.

La primera tirada, es deixa fer be fins el mur final, que la ressenya planteja com a Ae, nosaltres hem intentat superar-ho en lliure però per on puja no hem pogut i ens ha calgut fer un pas de baga i un A0 per superar el tram.

La segona tirada comença creuant la feixa i superant una placa , la roca es un xic costrosa i arrodonida però esta ben assegurada . La reunió la fa en el principi d’una nova feixa i a la dreta de la reunió hi ha un arbre podat amb una corda lligada que fa de passamà fins el que serà la tercera reunió.

La quarta tirada comença comuna amb la via “Tsunami democràtic” que després d’entrar per la dreta s’en va a l’esquerra. (creuament). La nostra tirada s’enfila per una placa que poc a poc va agafant verticalitat i per una fissura supera el tram vertical fins la següent feixa.

De la reunió surt un segon passamà , aquest mes vell, que és el tram final de la via “Tarzan”.

La nostra via, encara aprofita un esperó amb roca no gaire bona, però sanejada per esgarrapar uns metres més a la paret i arribar al cim de la paret.

Aquí tan sols ens resta caminar uns vint metres per robar el camí de baixada.

Ates que la via ha estat rapida de fer, una vegada a la carretera decidim torna a pujar per fer una segona via i escolim fer la via “Diedre de reflexió”.

La primera tirada és com l’anterior que hem fet, però mes ben buscada, el tram primer més difícil i el segon tram que marca com Ae quasi ens surt en lliure, tan sols ens ha calgut un pas de A0.

La segona tirada l’hem fet fins sota el diedre que dona nom a la via, però no hi ha reunió, tot i que és comode.

La tercera tirada és per mi la millor tirada de les que hem fet un diedre molt vertical i assegurat que permet progressar sense patiments fins la reunió.

La via esta equipada per baixar en ràpel i amb dos ràpels de 30 metres tornem a ser a peu de via.

Per avui ja en tenim prou i anem directes a Cal Cirera per fer la cervesa de rigor.

J. ESTRUCH

DISSABTE, 01 DE FEBRER

Aquesta setmana hem quedat tan sols el Josep i jo per sortir.

La colla la tenim dispersa per diferents llocs i fent diferents activitats.

El divendres per la tarda encara no tenim gaire clar on anar i li proposo anar a Mont Roig per fer alguna de les vies que tinc pendents. Per al Josep no és una zona que visiti gaire, li agraden les vies amb més assegurances i plaques mes netes, però accepta.

Sortim del Bruc a les vuit i anem directes a Bellcaire per fer un bon esmorzar, tan sols entrar ja veiem que avui molts companys han fet el mateix pensament que nosaltres , anar a cercar la caloreta per les terres de ponent. Alguns també han escollit Mont Roig com a terreny d’aventura.

Com que no tenim clar com estarà la pista que va fins el coll de Porta , escollim quedar-nos en el primer aparcament on hi ha un parell de cotxes més , i aleshores arriba un nou cotxe amb més companys que venen a la zona . Per sort cap d’ells tenen com a objectiu la nostra via.

Mentre pugem la pista veiem que hi ha gent escalant per la zona on anem , però estan fent la via “ Capitan veneno”, el nostre objectiu és la seva veïna, “Suave es la noche”.

La primera tirada, és un xic bruta i humida, el que fa que progressem amb compte , no sigui que algun bloc caigui per estar estovat per la pluja dels darrers dies. A la tirada hi trobem dos pitons i un pont de roca, però es pot assegurar al gust amb flotants.

A la segona tirada la roca millora però en trenta metres tan sols hi ha dos pitons i difícils de veure. La tirada supera un díedre amb una roca molt abrasiva fins sobre una agulla i desprès flanqueja a la dreta i en diagonal fins trobar la reunió en una cubeta. A la reunió hi ha un espit i un pitó, aquest difícil de veure però es pot reforçar a gust amb flotants.

La tercera tirada és la més forta, una rampa et porta fins un pitó i per sobre una bavaresa protegida per un espit a la meitat, desprès cal apretar per sortir quan aquesta s’acaba amb uns passatges difícils a l’esquerra, aquí entra la part més difícil de la tirada , un tram on cal tibar d’unes llastres en forma d’orella que sembla que han de saltar tot i que les han “sikat”, superat aquest tram hi ha un nou espit i un passatge de decisió a l’esquerra per entrar en una petita canal que porta a la reunió. Al principi de la canal hi ha un clau que no es veu.

La darrera tirada, ja és més suau, surt per l’esquerra per superar el sostre que tenim damunt, i per una fissura va ascendint fins el cim.

Ja hem fet una via, però el que passa sempre al Mont Roig, que aquestes es queden curtes (seria ideal aquesta zona amb dues tirades més). Baixant decidim Acabar d’arrodonir el dia i anem a la v ia “Psicoclimb light”.

Una via de dues tirades que inicialment es va obrir en clean però que ara esta equipada per esportiva. Una primera tirada contundent i vertical i una segona més suau per sortir altre vegada al cim.

Quan arribem al pàrquing quasi no queda gent i amb els companys que queden ens emplacem per veure’ns a Bellcaire per fer un mos i la ben guanyada cervesa.

J. ESTRUCH

DIVENDRES, 07 DE FEBRER

Aquesta setmana quasi em quedo sense sortir.

El dimecres per temes familiars no vaig poder fer-ho i vaig comença a fer trucades per sortir algun altre dia, però tot i que sortien propostes no fructificaven per diferents motius, fins que finalment l’ Isabel va dir que si que podia sortir.

El problema era que jo tenia compromisos per la tarda i calia fer tan sols una matinal. I amb aquests condicionants ja sabem on acabarem, “ La Codolosa”.

Un lloc que sempre repudiem però que sempre és la solució fàcil per sortir.

Li proposo anar a fer les darreres vies obertes pel company Toni a una zona per sobre de l’esmentada paret i que anomena “les golfes de la Codolosa”.

A la ressenya ens proposa entrar per la via “Alimera” però com que ja l’he feta, prefereixo entrar per la via “CDR”.

La primera tirada surt completament a la dreta de totes les vies existents en aquest pany de paret i va a parar a la primera reunió de la via “”de les cabres” creuant la via “Espero blocaire”.

La segona tirada segueix un díedre entre aquestes vies i quan aquest s’acaba s’enfila al costat de l’esperó blocaire fins la reunió segona d’aquesta via.

La tercera tirada fa al contrari que l’anterior, surt per l’esquerra de l’esperó i va a buscar la darrera reunió de la via de les cabres.

Aquí teòricament s’acaba la paret de la Codolosa però nosaltres seguim uns cinquanta metres per un espero tombat fins un repla per on podrem caminar a la dreta a la recerca d’aquest nou sector.

Si la gent no es treu la corda seran un seixanta metres entre matolls i a mig recorregut trobarem una corda vermella a mode de passamà, no serveix perquè és molt prim, però en dona a conèixer que anem per bon camí.

Sota les parets d’aquest sector primer trobarem una placa negre amb parabolts que pertanyen a la via “ordinaries aventures” però nosaltres hem escollit la via “d’ombres i llums” per fer el primer tast a la zona.

Uns cinc metres superada aquesta placa veure’m un parabolt amb una corda. És la primera reunió (també podem fer-la uns metres sota , just al límit entre bosc i paret, però no hi ha res).

La primera tirada no és gaire agraïda, supera en diagonal a la dreta una placa que poc a poc va posant-se vertical i no se si és perquè estava bruta o que però no ens ha agradat, en un punt (possible reunió) hi ha un passamà a la dreta per superar un tros brut, trencat i amb herbes per entrar a una placa que superen en diagonal d’esquerra a dreta fins la reunió.

Aquí, sorpresa , la roca és completament diferent, passa de ser estranya a molt bona. Un esperó ens queda sobre mateix, amb un parabolt bastant per sobre nostre ens indica per on pujar. Jo he entrat per l’esquerra però l’Isabel ho ha fet per la dreta , per una fissura en bavaresa i ha patit menys que jo. La resta de tirada molt bonica i ben assegurada, tan sols cal anar en compte amb la roca perquè està tendre però és una molt bona tirada.

La següent , segueix amb la mateixa tònica, encara que és un xic més difícil però amb una roca de primera. Cal anar en compte en algun tram que hi ha “aire” entre les assegurances.

La via s’acaba aquí però nosaltres volem sortir per dalt i hem anat un xic perduts , cal seguir la carena fins un ressalt de pedra i aleshores agafar direcció a l’esquerra per un seguit de replans fins a sortir sobre la carena. Aquí hem recollit cordes i caminant uns deu metres hem un camí que agafant-lo a l’esquerra ens portarà al camí de les bateries d’ una forma molt còmoda.

Acabada l’activitat encara hem tingut temps de pujar al Bruc per fer la cervesa.

J. ESTRUCH

DISSABTE, 08 DE FEBRER

Santa Ana és un zona d’escalada esportiva per excel·lència, amb tots els seus ingredients, poca aproximació, grau potent, possibilitats de assegurar i vies curtes.

Però també hi ha escalada tradicional força interessant, jo havia escalat tres vies a la zona que m’havien fet gaudir molt, però el handicap és que cal fer molts quilometres per fer unes vies molt curtes.

Tot i així en tenia una de pendent a la llista de possibilitats a fer. Darrerament ha sortit a les xarxes de la ma del company Prunera la localització d’una via que tenia el croquis manuscrit, de feia molt temps però que no havia optat per cercar la seva ubicació (molt curta i sense gaire grau).

Resultes d’aquesta sortida a les xarxes veiem que es fàcilment complementaria amb la via que tinc a la llista de pendents i ens preparem per anar-hi , ara que el dia encara és curt.

Per aquest dissabte, també s’apunta el Marc i el Juan Carlos.

Com sempre, trobada al Bruc i primera aturada per esmorzar a Bellcaire, on acabem de concretar activitat.

Al bar, sembla que hem coincidit amb quasi tothom.Ens hem trobat un mínim de cinc colles d’escaladors que hem pensat igual, anar a les terres de ponent a buscar el Solet.

De totes les colles, tres tenim el mateix objectiu, uffff !!!. El que fan les Xarxes Socials.

Nosaltres acabem abans l’esmorzar i marxem vers el nostre objectiu. Pel camí hem parlat i repartit les cordades. Anirem el Juan Carlos i el Marc que han decidit fer dues vies, l’Espero Alfarras i la K-30 i per tant els deixem just passat el primer túnel.

Nosaltres seguim fins l’aparcament i ens decantem per fer primer la Gran Diagonal i desprès tornar amb ells per fer l’Esperó.

Amb la ressenya del “col·leccionista de vies” no ens costa gens trobar la via. Cinc minuts caminant planer des del cotxe.

La primera tirada , mes ben dit , els primers metres son humits i relliscosos i sembla que la dificultat és més de la que diuen les ressenyes, però una vegada superat aquest tram, la cosa millora i molt. De totes formes esta ben assegurat com per no patir.

La segona tirada segueix una llarga diagonal ben assegurada i tan sols en un tram amb roca trencada, hi ha dues reunions inter mitges abans d’entrar en la feixa. Nosaltres hem fet la tirada fins a tocar la següent paret travessant tota la feixa.

Aquí comença la part més bonica de la via, un seguit de plaques verticals amb molt bona presa i ben assegurades, hem vist un mínim de tres itineraris paral·lels, senyal que tenen el mateix problema que nosaltres a zones com la Codolosa, saturació de vies.

Les dues ressenyes que porto, la vella i la nova, aquí difereixen, la primera fa la resta de via en una sola tirada i la nova la parteix en dues tirades. Nosaltres hem optat per la segona opció i donar-nos la possibilitat de gaudir-ne tots dos fent de primer de corda.

Un plaer de tirades. Una vegada al cim , fem un tram de cresta fins arribar a terreny planer i repartir material per la baixada. Donat que dues de les vies que he fet, acaben aquí mateix , no dubtem gens i enfilem el camí de tornada al cotxe.

Arribats al cotxe, l’agafem per anar al lloc on hem deixat als companys i preparar-nos per la segona via.

Mentre deixem el cotxe, els companys arriben d’acabar la primera via i es preparen per la segona. Nosaltres també. Ells a fer la K-30 i nosaltres l’Esperó Alfarras fent l’entrada directa.

Aquesta tirada ja la vaig fer quan varem fer la via “Trikiclimb” però no hi ha cap més entrada i preferim entrar escalant que no pas caminant.

La primera tirada no és bonica , però si dura i amb roca no gaire consistent.

La segona, un pas per sortir de la paret i la resta caminant per la feixa fins a trobar el peu de via,(que esta senyalitzat amb una sageta picada a la pedra).

La tercera tirada hi ha dos ponts de roca i tres pitons, força vertical on cal cercar el millor itinerari per superar les dificultats de la millor manera possible, fem reunió en un forat on hi ha dos espits i un parabolt.

La quarta tirada cal sortir per la dreta del forat i fer un primer passatge difícil amb un pitó com a protecció, hem posat un alien petit per reforçar, desprès navegar amb intuïció per trobar un segon pitó i un pont de roca abans de fer reunió en un balco completament penjat al vuit.

La cinquena tirada, un xic més curta, però molt vertical i tècnica ens deixa al cim.

Ara tan sols ens resta anar a cercar el camí i baixar fins la carretera on ens esperen els companys que ja han acabat la seva via.

Un bon dia d’escalada, amb dues vies ben boniques cada una en el seu estil, la primera “love climb” i la segona amb segell “ Marmo”. Les dues molt recomanables.

Ara directes a Bellcaire per fer la ben merescuda cervesa.

J. ESTRUCH

LA MARIA DE CA L'ANGLADA

HEROIS DE L'1 D'OCTUBRE

TRANSTALÒS

DIRECTA ALMENDRADOS

VIA RAÓ DE SER

UTINGHAMI EL REI DE LA BOIRA + EL SOMRIURE DEL YETI

ESPERONS DE FRA GARÍ

VIA LATOX

CULEBRA BASTARDA

ROC FUIRÓS

VIES FRANCESC SARDANS+ARESTA BRUCS+AFRICA

VIA NO PLOU NI FA SOL

JOSEP, ELENA I ORIOL

VIES EL CHICO MOÑON + ERMITAÑOS

ARESTA GER + TOSET TOSET

CORSARIOS

VIES A DUES MANS + DIEDRE DE REFLEXIÓ

VIES SUAVE ES LA NOCHE + PSICOCLIMB LIGHT

LES GOLFES DE LA CODOLOSA

LA GRAN DIAGONAL + ESPERÓ ALFARRAS